Cabecera blog

diumenge, de desembre 31, 2006

L'últim post de l'any

Hui s'acaba 2006, l'any que, de moment, ha sigut el més intens de la meua vida. Ho ha sigut per moltes raons: per com va començar, per com va passar i per com ha acabat. Al gener del 2006 vaig passar de tindre un seient segur en un Fórmula 3 a no tindre equip ni pressupost per a disputar la temporada. De manera que quan pareixia que hauria de deixar de córrer, vaig trobar RSC Sport, l'equip que m'ha donat l'oportunitat de disputar una temporada més. Realment no ha sigut una temporada fàcil, ja que tant l'equip com jo partírem amb molt pocs quilòmetres, però estic conveçut que vam fer un bon treball, sobretot si comparem el nostre rodatge al llarg de la temporada amb el de qualsevol dels nostres rivals. El moment màgic de l'any va ser el segon lloc d'Estoril –i, de fet, si no haguera sigut per la mala sort, eixe cap de setmana hauria pujat una altra volta al podi i algunes més la resta de la temporada.

Però el més intens de l'any va començar al juliol, quan vaig començar a pensar a dur avant Recolza a Pampló. En molt poc de temps el meu germà i jo decidírem llançar-nos a l’aventura i, el 4 d'octubre la presentàrem en la Universitat Politècnica de València. Haguérem de treballar de valent, i també treballem de valent ara, però per descomptat l'experiència val la pena: més de 300 persones ja han mostrat el seu suport i mitjans com Antena 3, Ràdio Nacional d'Espanya, Saó, Las Provincias i molts més han donat cobertura a la campanya. A més, els últims entrenaments de la Formula Renault en què vaig participar a finals de mes a Xest es van finançar íntegrament amb els diners de Recolza a Pampló.

Ara el repte és encara major, en 2007 el nostre objectiu és particpar en la Formula Renault Eurocup amb Omicron Racing (és el mateix equip que RSC però amb nom nou), però el campionat és molt dur, molt exigent i sobretot, el pressupost és elevat. No serà fàcil, però tampoc impossible. Ah! I tot això sense oblidar que estic matriculat en unes quantes assignatures d'enginyeria Aeronàutica...

Feliç any!

dimarts, de desembre 26, 2006

Notícia en Antena 3


Recolza a Pampló segueix avant i, com en les pel·lícules, ha arribat fins als telediaris. La veritat és que fa uns mesos, quan tot era un projecte, no m'imaginava que la campanya es convertiria en notícia del telediari d'Antena 3. la nit de Nadal van emetre la gravació que feren dijous passat en el circuit de Xest, durant els entrenaments de la Formula Renault. A més a més, també va vindre un equip del programa Campus Universitari, de Punt Dos, per a fer-me una entrevista que emetran ja l'any que ve.

diumenge, de desembre 10, 2006

Còmics i motor (I). Sabotaje (1983)


Fa poc, quan la llibreria Futurama va implicar-se en la campanya Recolza a Pampló, Nuria, una de les ànimes de la botiga, va tindre l'amabilitat de donar-me una selecció de còmics relacionats amb el món del motor. Tenint en compte que els còmics començaren a agradar-me quasi abans que els cotxes (que no és poc), em va semblar una bona idea dedicar una sèrie d'entrades a aquests llibres en què es donen la mà una de les meues aficions més grans amb la meua dedicació esportiva i professional.


Entre els còmics seleccionats hi havia una joia: Sabotaje, un àlbum de Daniel Torres publicat per Norma l'any 1988 (quan jo només tenia un anyet!). Es tracta d'un àlbum molt ben editat, a tot color i amb un pròleg molt curiós en què l'autor ens relata la gènesi del còmic i ens permet observar alguns esborranys que va fer mentre el preparava. En realitat, Sabotaje és un encàrrec que l'editorial belga Magic Strip va encomanar a Daniel Torres l'any 1983 per a la col·lecció Atomium. L'edició castellana, tot i ser més moderna, és l'única que se n'ha fet fins ara, de manera que tindre el llibre entre les mans és tota una sort (gràcies, Nuria!).


El còmic és una història prou senzilla, els detalls de la qual no puc revelar, però que, a grans trets, ens presenta l'obsessió d'un enginyer per construir un cotxe que puguera guanyar a Le Mans. Ambientat en França l'any 1960, el còmic -segons declara Torres mateix- és un homenatge a un època del disseny en general i del disseny automobilístic en particular. Els vestits, els edificis, els electrodomèstics que trobem en les vinyetes, extraordinàriament ben dibuixades, ens remeten a un imaginari que recorda, per exemple, pel·lícules com ara Con la muerte en los talones o Atrapa a un ladrón.


Encara que el prototip que dissenya el protagonista no es correspon fil per randa amb cap cotxe existent, en el còmic podem intuir models clàssics dels cinquanta i principis dels seixanta, que ara associem amb el glamour i l'elegància, com el Ford Thunderbird o el Buick Special; per descomptat, per les carreteres del relat també trobem altres vehicles més utilitaris, com ara el Fiat 500. En les últimes pàgines, quan l'acció es trasllada al circuit de Le Mans, les vinyetes s'omplin de mites de la història de les curses, com no podia ser d'altra manera. No debades, és l'època que grans de la Fórmula 1 com Juan Manuel Fangio o Stirling Moss també enlluernaven els aficionats a Le Mans. En l'antepenúltima vinyeta, veiem la característica eixida d'aire del Mercedes 300 SL i en la penúltima reconeixem un Jaguar D-type, amb una identificativa aleta aerodinàmica, i un Ferrari 250.


Per cert, a Futurama han obert una Tintineria. A banda de convidar-vos a visitar-la, avance ja que d'ací a un temps parlarem dels àlbums de Tintin en relació al motor, ja que els cotxes que hi apareixen recorren vora cinquanta anys d'evolució del disseny.

diumenge, de desembre 03, 2006

¿Slot o scalextric?

El pròxim 16 de desembre, dissabte, en el marc de les activitats de Recolza a Pampló tenim prevista una jornada de portes obertes en el club Pole Slot Valencia. Tots els que s'acosten podran provar aquestes màquines a escala 1:32 en la pista de més de 30 m de llargària de què disposa el club. Allò més probable es que en acabant diguen que han jugat al scalextric, però en realitat hauran jugat a l'slot. En Espanya quasi ningú el coneix com a slot; de fet, si busques slot en la Wikipedia trobes una entrada referent a informàtica, no als cotxes elèctrics d'escala 1:32, en cambi en la versió anglesa sí que trobem slot car. La raó per la que ací tots li diem scalextric es molt simple: eixe és el nom comercial que li va donar l'inventor i és el nom amb el qual es popularitzà el joc quan Exin el va introduir a Espanya en els 60. En la entrada anglesa per a slot de la Wikipedia no explica per què es diu així al joc, però slot siginifica ranura en anglés, de manera que quan veus les guies d'una pista d'scalextric (bé, slot) et fas una idea de per quina raó els anglesos li donaren eixe nom. En qualsevol cas, Scalextric és la marca més popular i per això quasi tots li diem així, però si algú ens parla d'slot, ja no ens ha de sorprendre.

dissabte, de novembre 25, 2006

El valor de la derrota

Fa uns dies em vaig posar a mirar la revista que donen els diumenges amb el diari Las Provincias i em vaig trobar amb el títol d'una columna que em va paréixer interessant: ‘Patriotisme i esport', escrita per Juan Manuel de Prada. Habitualment els articles d'opinió dels col·laboradors de revistes i diaris m'avorreixen, però en aquest cas em va semblar que valdria la pena dedicar-ne uns minuts a llegirla.

La veritat és que desconfiava un poc de l'article, perquè per descomptat el seu autor no pareix un gran aficionat a l'esport, així que esperava trobar una crítica prou dura a l'esport en general. He de reconéixer que de Prada és crític, però em pareix que en aquest cas ho és d'una manera prou encertada, encara que li discutiria algunes de les coses que diu. Bàsicament, toca quatre temes: l'afinitat amb els esportistes del teu país, l'interés exagerat per un esport quan destaca algun esportista del país, la discussió sobre si automobilisme és o no un esport i, finalment, el comportament d'Alonso com a personatge públic. Els dos primers temes són molt importants per a l'esport i el tercer és fonamental per a l'automobilisme, així que se'n podria parlar molt.

Però ara m'agradaria comentar una cosa que diu de Prada i que crec que és molt interessant: ‘la grandesa d'un esportista no es mesura tan sols per la magnitud dels seus triomfs, sinó també (i sobretot) per la seua grandesa en la derrota, per la seua magnanimitat davant de l'adversari...'. Supose que tots estem d'acord en una cosa evident: si hi ha un guanyador, és perquè un altre és el perdedor. En l'esport la figura del guanyador pareix la més important, però la seua importància es valora per la derrota de la resta de participants. I és en això que Juan Manuel De Prada té raó: el que fa més gran a un guanyador no és la victòria en si mateixa, sinó com aconseguix eixa victòria. I alhora, com més gran és el valor de la victòria, també ho és el de la derrota. Però per desgràcia, amb massa freqüència molts esportistes, espectadors i periodistes obliden una cosa tan important com açò. Un exemple pràctic i recent per a il·lustrar aquesta idea és el següent: molta gent recordarà el títol de Fernando Alonso en 2006 per haver sigut l'any en què va guanyar a Michael Schumacher, però possiblement més gent recordarà amb admiració que 2006 va ser l'any en què Schumacher va perdre el seu vuité títol un vuit d'octubre en el circuit japonés de Suzuka.

Encara que tant Schumacher com Alonso han fet moltes coses que no es corresponen amb el comportament de l'esportista ideal, no em cap el menor dubte que Schumacher ha sigut un gran pilot i un dels més grans de l'esport, i tampoc dubte que Alonso també ho és i, allò que és més important, encara ho serà més en el futur.

dijous, de novembre 02, 2006

La meua primera competició europea


El cap de setmana passat vaig participar en l'última prova de la Formula Renault Eurocup. Era una carrera que no teníem previst fer, però la setmana anterior a la cita de València, Mariano Molina, el mànager del meu equip, em va comentar la possibilitat de participar-hi. Des del primer moment em va fer il·lusió la idea, no només pel fet de fer una carrera més, sinó per tractar-se de l'Eurocup. D'entrada, el monoplaça és prou diferent del F3, ja que té uns 20 CV menys de potència i sobretot s’agarra molt menys; però el més atractiu de la categoria és l'extrema igualtat que hi ha en la pista, ja que solen haver-hi uns vint pilots en una diferència de temps d'un segon. Finalment, em feia molta il·lusió participar per primera vegada en la meua carrera esportiva en una competició europea, ja que fins al moment tots els campionats que havia disputat eren nacionals o regionals.

Així, el dijous 26 vaig eixir cap a
Montmeló tan bon punt vaig acabar una pràctica de matemàtiques que tenia de 10 a 12. En arribar al circuit vaig tindre prou faena: fer una volta caminant al traçat, estudiar la telemetria, fer lel seient (ja vos contaré com es fan els seients)... Divendres de matí teníem només dos sessions d'entrenaments de mitja hora cada una, però se'm va quedar en tan sols mitja ja que vam perdre quasi tota la primera sessió per un problema en el circuit de refrigeració del motor. Entre unes coses i unes altres, vaig arribar als cronos amb molt pocs quilòmetres i, com era previsible, el meu company d'equip Aleix Alcaraz i jo ocupàrem l'última fila en l'eixida. Vaig arrancar bé, però volta rere volta em va resultar cada vegada més difícil conduir el cotxe, fins que vaig decidir retirar-me’n: havia arribat un punt que em resultava pràcticament inconduïble. Per al diumenge vaig treballar molt amb el meu enginyer, Alex, per a corregir els problemes amb el cotxe i adaptar el meu pilotatge al Formula Renault. El treball va donar els seus fruits i la cursa va anar molt bé, atés que la vaig acabar i a més vaig millorar el meu rendiment volta rere volta.

Quan vaig tornar a València hi havia algunes coses de què estava molt segur: el Formula Renault és un cotxe difícil de portar al límit, l'Eurocup és una campionat dur i, a nivell més personal, participar en un campionat internacional té un no sé què especial. Ara bé, hi havia una altra cosa de la qual no estava tan segur:
en quin campionat deu ser millor participar en 2007, ¿Eurocup o F3?

diumenge, d’octubre 22, 2006

La cara d'haver-me'n quedat fora


Quan es retransmet una cursa per televisió, una de les coses que més crida l’atenció és l’actitud dels pilots quan es queden fora de pista, bé per un accident, bé per un problema mecànic. Curiosament, poques voltes els veiem la cara, però tinc la seguretat que si la poguérem veure els aplicaríem allò de ‘s’ha quedat amb un pam de nassos’. No vull pensar la cara que devia fer jo l’any passat quan el cotxe se’m va parar a Cheste, poques voltes abans del final, quan anava destacat en primera posició. Més que tristor, devia ser una cara de pesar, pròpia de l’estranya sensació de buidor, d’impotència ridícula, que et queda quan et trobes en una situació així.

Una cara semblant em deu haver quedat avui a Jerez, quan Manuel Gutiérrez ha fet una maniobra sobtada quan l’estava avançant i m’ha tret de la pista. Si algun dels espectadors que hi havia al circuit m’ha vist la cara, segur que ha comprés que més que tristor, avui sentia malíccia: mentre que ahir vaig fer una bona cursa i vaig acabar quart tot i haver eixit molt arrere, en la d’este matí no he sabut aprofitar l’oportunitat i m’he vingut avall inexplicablement. No sé què passava, encara que sé que no era un problema mecànic, però no aconseguia anar ràpid. Fins i tot he fet una excursioneta per fora de la pista! Però he pogut tornar-hi i, de sobte, he sentit que les coses començaven a funcionar: que recuperava el ritme i em veia amb cor d’avançar els pilots que m’havien superat. Ho he aconseguit, però en la maniobra he tingut eixe petit xoc i he tornat a quedar-me fora de la cursa.

Mentre que la primera part de la temporada vaig anar millorant cada cursa, fins que vaig fer pòdium a Estoril, esta segona part de l’any no acabe d’anar fi. A Jerez ho he fet millor que a Cheste, però no puc estar satisfet. M’he despenjat del grup capdavanter i he perdut les possibilitats d’acabar entre els tres primers de la classificació general. La cursa de Montmeló, el segon cap de setmana de novembre, tanca la temporada. Com sempre, lluitaré per eixe pòdium que vaig tindre ahir tan a prop, però que se’m resisteix des de Portugal. De ganes, no me’n falten i d’ànims tampoc. Sobretot, el de totes les persones el nom de les quals porte escrit en el cotxe i que han confiat en mi i en el projecte Recolza a Pampló. Independentment del resultat que aconseguisca a Catalunya, treballaré de valent tota la pretemporada per a fer possible el salt a una categoria superior l’any que ve, en la qual trobar la sort i l’encert que m’ha faltat les últimes setmanes. I així, fer que tota la il·lusió que em transmeten els noms en el cotxe es convertisca en un seguit de bons resultats.



diumenge, d’octubre 08, 2006

Crònica de Cheste (diumenge)

Definitivament, a Cheste no m'ha acompanyat mai la sort. Si en la carrera d'ahir vaig tindre mala sort, hui les coses han anat millor però no tan bé com m'haguera agradat. L'accident d'ahir m'obligava a eixir pràcticament en l'última posició de la graella de sortida, així que la cursa es plantejava difícil ja que hauria de lluitar molt per a guanyar cada posició. Així les coses, he fet una bona eixida i, quan he arribat al primer revolt ja he avançat a quatre rivals i en la frenada de la Doohan he mantingut la posició. Amb cotxes tant davant com darrere, he continuat tirant per a contactar amb els pilots que portava per davant, encara que sense deixar de tindre en compte a algun dels que portava darrere. Després de dos voltes més i un altre rival més superat, en la tercera volta m'he acostat molt a Roberto Merhi, tant que en la frenada de final de contrarecta he frenat per l'interior per a pressionar-li i de pas assegurar-me que Siso Cunill, que venia just per darrere, no intentara cap maniobra d'avançament. Però quan he apurat la frenada per l'interior de la traçada, el cotxe s'ha descol·locat i he fet una virolla que ha acabat amb les rodes posteriors del fórmula enfonsades a la grava, cosa que m’ha fet abandonar. Ha sigut un error que m'ha molestat prou ja que tal com estava la situació de carrera, acabar en el podi era possible. De totes maneres, allò important és que si no hi ha cap problema, tant el meu equip com jo sabem que podem lluitar per estar davant, així que en la carrera de Jerez d'ací a dos setmanes, aprofitarem els entrenaments al màxim per a tornar a destapar el xampany.

dissabte, d’octubre 07, 2006

Crònica de Cheste (dissabte)

Accident 1

Cheste és un d’aquells circuits en què no m’ha acompanyat mai la sort. Hi vaig debutar en la Fórmula 1600 i no vaig obtindre cap resultat important. L’any passat, en la Master Junior Formula, el motor se’m va parar quan anava en primera posició i faltaven poques voltes per al final de la cursa. Hui he tornat a trobar-me amb el fantasma de la mala sort.

Accident 3

Com el mes passat a Albacete, m’he vist implicat en un accident que m’ha deixat fora de pista en la primera volta. Ara bé, contràriament a aquella cursa, hui no he fet cap maniobra compromesa. Només passar el revolt de final de recta, unes posicions per davant de mi uns quants cotxes del Campionat s’han xocat entre ells; quan he entrat a la recta, poc abans d’arribar a la Doohan, he pogut evitar el colp, però un dels monoplaces que se n’havia eixit ha tornat a la pista, impulsat encara per la inèrcia de la col·lisió i sense control. Ha sigut un moment molt violent, pràcticament no m’ha donat temps a frenar, perquè el cotxe s’ha creuat davant de mi sense que ho esperara. Per ara, és l’accident més fort que he tingut mai en un fórmula. Segons m’han dit alguns amics que estaven veient la cursa, entremig del núvol de pols que s’havia alçat s’ha sentit un colp sec i molt fort, que era, precisament, l’impacte contra el meu cotxe. Com podeu veure a les fotos, ha quedat prou malmés, especialment l’estructura de la roda davantera dreta i l’aleró, que ni tan sols hem recuperat. De tots els pilots que ens hem quedat en l’accident, el més perjudicat ha sigut Manuel Sáez-Merino, que segons es deia pel paddock, ha tingut algunes conseqüències físiques. Espere que la cosa no siga greu i que demà el veiem recuperat.

Accident 2

Demà, clar, exiré des de prou arrere, cosa que m’allunya, a priori, de les posicions de podi. Amb tot, lluitaré de valent, amb l’esperança que el podi més proper a ma casa deixe de resistir-se’m.

dimarts, d’octubre 03, 2006

Recolza a Pampló



Recorde el dia que la idea em va vindre al cap. Era l’u de maig d’enguany i tornava de Barcelona en un Euromed, després de la cursa de Magny-Cours, a França, on havia fet quart. La quarta posició, tan a tocar del podi, sempre és agredolça, però estava satisfet. El cas és que des de feia temps tenia l’enrònia de trobar una manera d’aconseguir que les categories automobilístiques base tingueren un suport més gran per part dels aficionats, és a dir, que els resultaren més accessibles. Al mateix temps, tenia la intuïció que calia replantejar-me l’estratègia que havia seguit fins aquell moment per a aconseguir recolzament econòmic.

De sobte, vaig pensar en un lema: recolza a Pampló. Em van vindre al cap experiències anteriors que, amb més o menys fortuna, més o menys agosarades, havien intentat un objectiu semblant: promoure la carrera esportiva d’un pilot fent participar directament els aficionats. En el meu cas, per mitjà d’aportacions de 20 euros, a canvi de les quals, entre moltes altres coses, posaríem el nom de cada persona en el fórmula que conduïsc.

A poc a poc, la idea va anar prenent cos i, durant l’estiu, vam començar a treballar-hi per donar-li forma. Finalment, ho hem aconseguit. A la meua web en teniu tota la informació. I demà, dimecres 4 d’octubre de 2006, la campanya Recolza a Pampló es presenta oficialment al Saló d’Actes de la meua facultat, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria del Disseny (edifici 7B) de la Universitat Politècnica de València. L’ETSID, com la coneixem popularment ara –o la UITI, com la coneixien abans– serà el lloc on, per fi, donem el tret d’eixida a un projecte que ens ha costat molt d’esforç i en el qual hem dipositat moltes esperances. Com vaig dir la setmana passada, ja hi ha moltes persones que han confiat en el projecte i trobe que ja cal donar-los les gràcies. Ni que siga per l’experiència que suposa, per la il·lusió que tenim i les ganes de lluitar que hi hem posat, Recolza a Pampló mereix l’intent. Una altra cosa, clar, és el resultat. Però creieu-me: funcionarà.

diumenge, d’octubre 01, 2006

Que ploga...

Sense dubte, la cursa de hui a Xina ha sigut una cursa de Fórmula 1 de veres: avançaments, estratègia, sortides de pista, colps... Desde l'eixida, el grup de pilots que anaven darrere d'Alonso han rodat en un grup prou compacte i en el qual hem vist avançaments i lluita cos a cos. Després, l'estratègia equivocada de Renault i el bon treball de Ferrari i Schumacher han provocat que el campionat s'haja posat d'allò més emocionant: no hi ha líder, sinó un primer i un segon empatats a punts. Això sense oblidar el penúltim revolt del traçat, en què el darrer pas ha sigut molt mogut per a Button, Albers, Yamamoto, Heidfeld, Barrichello i De La Rosa (que ha aconseguit la cinquena posició). La veritat es que és un poc sorprenent que un grup de pilots del nivell que se'ls suposa en F1 hagen sigut tan desmanotats com per a organitzar eixe bollit a dos revolts del final (de tota manera la major part de la culpa ha sigut de Yamamoto, encara que Heidfeld ha sigut poc previsor i Barrichello no ha tingut molt de tacte amb els frens ja que ha arribat una miqueta passat...). Després del que hem vist, he arribat a una conclusió: a vore si plou més sovint en els grans premis de F1...

dimecres, de setembre 27, 2006

Festa de Benvinguda a la UPV


Si heu visitat la meua web esta vesprada, haureu vist en la secció de notícies que demà participe en la Festa de Benvinguda que organitza el Vicerectorat d’Esports de la meua universitat. El Vicerectorat m’ha oferit la seua ajuda per a donar a conéixer la meua activitat com a pilot i estudiant del Politècnic; alhora, és una oportunitat de començar a donar a conéixer un projecte de suport a la meua carrera que posarem en marxa la setmana que ve. Encara que més avant explicaré amb calma en què consisteix, es tracta d’una iniciativa que exigeix un esforç intens, però que està plantejada amb tota la il·lusió. Afortunadament, ja sé que hi ha un grup de persones (familiars, amics, empreses) que han confiat en la idea. Espere que vosaltres, les persones que llegiu este blog, també tingueu eixa confiança. La presentació del projecte, per cert, tindrà lloc el pròxim dimecres 4 d’octubre, a les 19:00 en el Saló d’Actes de l’Escola Tècnica Superior del Disseny (edifi 7B), en la mateixa Universitat Politècnica.

dilluns, de setembre 25, 2006

Espectacular DTM


Tot i l'amenaça de pluja, el cap de setmana a Montmeló, amb el DTM com a cap de cartell, va congregar a moltíssimes persones com nosaltres diposades a gaudir no només d'un gran espectacle, sinó del millor ambient de les carreres, la combinació perfecta per als aficionats al motor. L'estrèpit dels turismes del DTM ens va portar tota l'emoció d'una cursa que va confirmar la intensa rivalitat entre Audi i Mercedes: Tomczyk (Audi) va guanyar, però Schneider (Mercedes) va quedar segon, cosa que fa més emocionant la lluita pel títol. Entre curses, vam poder veure, de més a més, Pedro Martínez de la Rosa al volant del seu McLaren F1 fent coses que, directament, estan prohibides en el campionat: és difícil veure a un F1 fent Donuts!

divendres, de setembre 22, 2006

El DTM arriba a Montmeló


El pròxim diumenge tindré ocasió d’assistir al circuit de Montmeló, on podré presenciar la primera cursa en Espanya del DTM, campionat alemany de turismes. Aquesta competició no només es caracteritza per unes màquines impressionants de vora 500 CV, sinó també per una lluita ferotge entre Audi i Mercedes i per la participació de grans figures: des de expilots de la F1 com ara Häkkinen, Alesi o Frentzen, fins a Kristensen, tot un heptacampió de les 24 Hores de Le Mans. A banda de la novetat del DTM, el cap de setmana al Circuit de Catalunya ofereix moltes altres curses interessants, com ara les F3 Euroseries o les Euroseries 3000. Tot això fa d’aquest cap de setmana un gran esdeveniment. Dilluns vos conte com ha anat tot.

dijous, de setembre 21, 2006

Errades de disseny



L'altre dia estava fent una ullada per YouTube per a buscar algun vídeo interessant i vaig trobar-ne un que em va cridar molt l'atenció. És possible que recordeu les 24 Hores de Le Mans de 1999, en les quals Mark Webber va volar dos vegades (una en entrenaments) amb el Mercedes CLR i el seu company Peter Dumbreck una altra més. Va ser realment espectacular, sorprenent i sonat. La qüestió és que vaig trobar un altre vol igual (és a dir, amb looping inclòs) d'un vehicle semblant al Mercedes pel que fa a disseny –i que, a més, va ser rival en la pista. En el cas del vídeo, el circuit on va passar va ser Road Atlanta (també conegut com Petit Le Mans) en les American Le Mans Sèries. No he pogut saber qui va ser el pilot que va viure l'experiència, ni quin any va passar, però tractant-se d'un 911 GT1 crec que seria en 1997, 1998 o 1999.

La qüestió és que es veu molt clarament que el 911 s'acosta en la recta a un altre prototip menys potent, es posa a rebuf i, just quan la pista té un lleuger desnivell cap avall, el cotxe s’envola. Per què passa això? Està clar: la combinació del rebuf unit al desnivell (i per tant la variació de la distància del cotxe a terra) provoquen que el 911 perda tot el suport aerodinàmic en la zona davantera i que, en conseqüència, s’enlaire. La força vertical en direcció a terra que es genera en la superfície del cotxe és major a mesura que augmenta la velocitat, igualment, esta força depén de molts altres paràmetres de disseny com la superfície frontal del vehicle, la distància al sòl... i altres menys controlables com la direcció del vent. Encara que hi ha molts factors que cal tindre en compte, en el procés de disseny de cotxes de competició del nivell d'un Porsche 911 GT1 es suposa que es tenen en compte tots els detalls, entre els quals hi ha els rebufs i els desnivells de l'asfalt. Per descomptat, no és que fallaren els enginyers, però el que està clar és que els GT1 (la categoria del Mercedes i el Porsche) eren vehicles molt ràpids però també molt complexos en el disseny i difícils de conduir. Esta categoria ja no existeix, perquè que els pressupostos amb què es treballava eren massa elevats, però potser hi va haver algun fet més que es va tindre en compte a l'hora de limitar les prestacions dels nous GT1...





dilluns, de setembre 18, 2006

Un cotxe volador


Fa uns dies em va sorprendre prou la notícia que ocupava l'última pàgina del diari El País: una empresa dels Estats Units ha presentat un vehicle capaç de circular tant per la terra com per l’aire. L'invent s'anomena Transition, i l'empresa que pretén comercialitzar-lo en 2009 és Terrafugia. La veritat és que la primera impressió quan veus imatges de l'aparell és que els enginyers d'esta companyia més que un cotxe capaç de volar, han fet una avioneta capaç de circular per la carretera. I realment, quan fas una ullada a les especificacions del vehicle i tens en compte el mercat a què es dirigeix, pots arribar a la conclusió que el Transition no suposarà el començament d'una nova era del transport personal que ens conduïsca a ciutats com les d'El quinto elemento. Dic açò perquè no es tracta d'un supercotxe capaç d’enlairar-se verticalment ni res semblant, sinó una solució intermèdia entre el cotxe i l'avió. El Transition té sentit en un mercat com el nord-americà, en què les distàncies són molt grans i hi ha moltes més avionetes que a Europa. Este vehicle pot resultar útil per a famílies o treballadors que per qualsevol raó hagen de recórrer no molt més de 1.000 quilòmetres i que tinguen prop de casa algun aeroport menut. La clau del Transition és que l'avioneta ja no serà un aparell que només podrà volar per l'aire i que haurà d'estar guardada en algun aeroport, sinó que podràs eixir de ta casa, arribar a la pista d'envol i, sense abaixar-te del teu vehicle, arribar fins al lloc de destí. Sincerament, crec que és difícil que esta iniciativa tinga èxit, però si Terrafugia fa un bon producte i una bona promoció, per què no ho han d'aconseguir?


Uns altres cotxes voladors: Skycar.

Si per una d'aquelles...


Si llegiu estes línies és que heu trobat el meu blog. Fa temps jo no tenia ni idea què era això dels blogs, però gràcies a l'interés del meu germà i alguns amics per este tema, he descobert que a banda de ser una plataforma prou interessant en què dir el que vulgues, és una bona manera de posar en contacte gent molt diferent però amb coses en comú. Així, a través d'
El blog de Pampló donaré la meua opinió i comentaré temes de motor i qualsevol notícia o fet que crega interessant. No sé quanta gent arribarà a llegir el meu blog, però en tot cas espere que vos agrade i que torneu a visitar-lo.