La cara d'haver-me'n quedat fora

Quan es retransmet una cursa per televisió, una de les coses que més crida l’atenció és l’actitud dels pilots quan es queden fora de pista, bé per un accident, bé per un problema mecànic. Curiosament, poques voltes els veiem la cara, però tinc la seguretat que si la poguérem veure els aplicaríem allò de ‘s’ha quedat amb un pam de nassos’. No vull pensar la cara que devia fer jo l’any passat quan el cotxe se’m va parar a Cheste, poques voltes abans del final, quan anava destacat en primera posició. Més que tristor, devia ser una cara de pesar, pròpia de l’estranya sensació de buidor, d’impotència ridícula, que et queda quan et trobes en una situació així.

Una cara semblant em deu haver quedat avui a Jerez, quan Manuel Gutiérrez ha fet una maniobra sobtada quan l’estava avançant i m’ha tret de la pista. Si algun dels espectadors que hi havia al circuit m’ha vist la cara, segur que ha comprés que més que tristor, avui sentia malíccia: mentre que ahir vaig fer una bona cursa i vaig acabar quart tot i haver eixit molt arrere, en la d’este matí no he sabut aprofitar l’oportunitat i m’he vingut avall inexplicablement. No sé què passava, encara que sé que no era un problema mecànic, però no aconseguia anar ràpid. Fins i tot he fet una excursioneta per fora de la pista! Però he pogut tornar-hi i, de sobte, he sentit que les coses començaven a funcionar: que recuperava el ritme i em veia amb cor d’avançar els pilots que m’havien superat. Ho he aconseguit, però en la maniobra he tingut eixe petit xoc i he tornat a quedar-me fora de la cursa.

Mentre que la primera part de la temporada vaig anar millorant cada cursa, fins que vaig fer pòdium a Estoril, esta segona part de l’any no acabe d’anar fi. A Jerez ho he fet millor que a Cheste, però no puc estar satisfet. M’he despenjat del grup capdavanter i he perdut les possibilitats d’acabar entre els tres primers de la classificació general. La cursa de Montmeló, el segon cap de setmana de novembre, tanca la temporada. Com sempre, lluitaré per eixe pòdium que vaig tindre ahir tan a prop, però que se’m resisteix des de Portugal. De ganes, no me’n falten i d’ànims tampoc. Sobretot, el de totes les persones el nom de les quals porte escrit en el cotxe i que han confiat en mi i en el projecte Recolza a Pampló. Independentment del resultat que aconseguisca a Catalunya, treballaré de valent tota la pretemporada per a fer possible el salt a una categoria superior l’any que ve, en la qual trobar la sort i l’encert que m’ha faltat les últimes setmanes. I així, fer que tota la il·lusió que em transmeten els noms en el cotxe es convertisca en un seguit de bons resultats.