Cabecera blog

dissabte, de novembre 25, 2006

El valor de la derrota

Fa uns dies em vaig posar a mirar la revista que donen els diumenges amb el diari Las Provincias i em vaig trobar amb el títol d'una columna que em va paréixer interessant: ‘Patriotisme i esport', escrita per Juan Manuel de Prada. Habitualment els articles d'opinió dels col·laboradors de revistes i diaris m'avorreixen, però en aquest cas em va semblar que valdria la pena dedicar-ne uns minuts a llegirla.

La veritat és que desconfiava un poc de l'article, perquè per descomptat el seu autor no pareix un gran aficionat a l'esport, així que esperava trobar una crítica prou dura a l'esport en general. He de reconéixer que de Prada és crític, però em pareix que en aquest cas ho és d'una manera prou encertada, encara que li discutiria algunes de les coses que diu. Bàsicament, toca quatre temes: l'afinitat amb els esportistes del teu país, l'interés exagerat per un esport quan destaca algun esportista del país, la discussió sobre si automobilisme és o no un esport i, finalment, el comportament d'Alonso com a personatge públic. Els dos primers temes són molt importants per a l'esport i el tercer és fonamental per a l'automobilisme, així que se'n podria parlar molt.

Però ara m'agradaria comentar una cosa que diu de Prada i que crec que és molt interessant: ‘la grandesa d'un esportista no es mesura tan sols per la magnitud dels seus triomfs, sinó també (i sobretot) per la seua grandesa en la derrota, per la seua magnanimitat davant de l'adversari...'. Supose que tots estem d'acord en una cosa evident: si hi ha un guanyador, és perquè un altre és el perdedor. En l'esport la figura del guanyador pareix la més important, però la seua importància es valora per la derrota de la resta de participants. I és en això que Juan Manuel De Prada té raó: el que fa més gran a un guanyador no és la victòria en si mateixa, sinó com aconseguix eixa victòria. I alhora, com més gran és el valor de la victòria, també ho és el de la derrota. Però per desgràcia, amb massa freqüència molts esportistes, espectadors i periodistes obliden una cosa tan important com açò. Un exemple pràctic i recent per a il·lustrar aquesta idea és el següent: molta gent recordarà el títol de Fernando Alonso en 2006 per haver sigut l'any en què va guanyar a Michael Schumacher, però possiblement més gent recordarà amb admiració que 2006 va ser l'any en què Schumacher va perdre el seu vuité títol un vuit d'octubre en el circuit japonés de Suzuka.

Encara que tant Schumacher com Alonso han fet moltes coses que no es corresponen amb el comportament de l'esportista ideal, no em cap el menor dubte que Schumacher ha sigut un gran pilot i un dels més grans de l'esport, i tampoc dubte que Alonso també ho és i, allò que és més important, encara ho serà més en el futur.