Buscant per internet...

Fa uns dies se'm va ocórrer buscar China Formula Open en Google, per a veure que es troba en la xarxa sobre l'esdeveniment de què forma part l'Asian Formula Renault. A més de la web de l'esdeveniment i les obligades referències de mitjans xinesos em va sorprendre trobar aquest vídeo en YouTube. Correspon a la primera cursa de l'última cita de l'AFR el passat 25 de novembre en Shanghai. Només es veu la primera volta i, encara que la qualitat és prou roïna, m'he pogut veure en l'eixida i en el primer pas per meta. De tota manera és un poc difícil distingir-ho perquè estem Robert, Fredrik i jo amb els tres cotxes pintats quasi iguals. En qualsevol cas el que em pareix més curiós és que ho va penjar una xica polonesa.

Una vegada acaba la temporada

Ja ha passat quasi un mes des que vaig escriure l'últim post... Eixe post ho vaig redactar en la sala de premsa del GP de Macau, uns dies abans de viatjar a Shanghai per a disputar l'última cursa de l'any.

Realment ho vaig passar bé a Macau, no sols perquè el gran premi és una de les cites més importants i més especials de l'automobilisme mundial, també perquè Macau és una ciutat curiosa. El nucli antic és portugués i la senyalització dels carrers està en portugués, però a banda d'això no pareix que hi haja molta més herència. Potser les sopes... Però allò més curiós de Macau és que s'ha convertit en Las Vegas de Xina i concentra grans hotels i casinos amb grups de xinesos en ganes de jugar-se els seus diners.

La qüestió és que de Macau vaig viatjar a Shanghai (després de patir un retard de cinc hores en l'eixida del vol, tres d'elles dins de l'avió) i una vegada vaig entrar en territori xinés ja no vaig poder accedir més al blog. En tot cas, l'última cursa de l'any va ser molt positiva i ho vaig passar tan bé durant la setmana de la cursa que quasi ni em vaig donar compte que, de moment, eixa seria la meua última experiència en Xina.

Fa un any ni tan sols se'm passava pel cap la idea d'anar a córrer allí. Però a vegades et sorprens a tu mateix i ací estic una altra vegada a València, pensant de nou en què faré l'any que ve. La meua intenció és competir a Europa i molt possiblement deixaré els monoplaces per a pujar-me a un GT, però el món de la competició és molt imprevisible i tal vegada hi haja alguna sorpresa com la va haver l'any passat. Enguany ho he passat realment bé i crec que he aprés molt a tots els nivells, així que no estaria malament trobar-me amb una altra sorpresa semblant.

Entrem en el món de la moda

Ara que s'acosta el final d'any i que l'última cursa de la temporada està molt a prop, volíem fer alguna cosa per tal de celebrar tot el que ha sigut Recolza a Pampló, i una de les coses que estem preparant és una samarreta de mànega llarga en què, entre altres coses, apareguen els noms de totes les persones que han participat en la campanya.

El disseny que he penjat (obra de Dadacuc) és la base sobre la qual treballarem i la veritat és que pense que està prou bé. De totes maneres, el mostre en aquest post perquè m'agradaria animar a fer comentaris i propostes per tal de preparar el disseny definitiu.

Ara mateix jo estic a Macau veient el Gran Premi de Fórmula 3 i la setmana que ve tinc cursa a Shanghai, de manera que quan torne a València em posaré a treballar per a tindre les samarretes llestes com més aviat millor.

Dos mesos no és res

Per descomptat, dos mesos no és molt de temps, però aquests dos últims han sigut molt intensos per a mi. Quan vaig escriure l'últim post, ho feia des de Xina i només feia una setmana que havia arribat, de manera que encara havia de passar tres més per allà. Les dos curses que vaig disputar no van ser molt positives, però almenys ho vaig passar molt bé fora de la pista.

Després vaig tornar a València per huit dies, per a reprendre les classes del Politècnic i començar un curs que ja havia començat dos setmanes arrere. Com era previsible, no em vaig posar al dia i de seguida estava una altra vegada amb Mariano camí de Xina. La cursa a Pequín va ser desastrosa i, ara, prop ja de l'última prova de l'any en Shanghai, espere que les coses milloraran perquè farem alguns canvis realment importants. De totes maneres, crec que ja és un poc tard...

Fa poc més d'un mes, el 4 d'octubre, es va complir un any de la presentació de Recolza a Pampló, i si pense en tot el que ha passat en aquest any... fa poc de temps no pensava que fóra capaç de llançar-me a aquestes aventures i sobretot, que seria tan positiu fer-les.

En tot cas, ara que acaba la temporada, és el moment de mirar avant i treballar de cara al futur. Prou persones m'han preguntat per la pròxima temporada i la meua resposta ha sigut del tipus "encara no sé". Però el que si que sé segur és que treballaré per a poder continuar fent el que tant m'agrada i per a enriquir aquesta experiència que tant m'ha aportat.

Una miqueta de vida a la Xina

He tardat molt a tornar a escriure, però des que estic en Xina no he pogut ni tan sols veure el blog i durant la setmana abans de vindre vaig estar tan atrafegat que no vaig trobar tampoc el moment d'escriure.

Ara mateix estic en un pis en Jia Ding, una xicoteta ciutat o districte de Shanghai (sincerament no sé què és) on està el circuit. En aquest pis viu durant tota la temporada el meu company d'equip argentí, Maxi, però és que durant aquest temps que passaré ací també estaran son pare, el seu esponsor i Mariano, el meu mànager. Resumint, un quilombo, com dirien ells. La veritat és que només viuré dos setmanes en Xina, perquè les altres dos setmanes les passaré en hotels, però per ara ho estic passant bé i, encara que a vegades algunes coses resulten difícils en Xina, no hi ha problemes per a sobreviure si tens diners, alguna noció de xinés, poca vergonya i algun xinés conegut.

Més avant aniré contant l'experiència, que per ara és positiva encara que Xina té prou coses negatives. Un exemple senzill és que no puc accedir al meu blog (supose que perquè Blogspot deu estar prohibit o alguna cosa així) i aquest post es pot publicar perquè li envie el text al meu germà (gràcies Gon!) i ell el publica. Igualment, he buscat informació en Viquipèdia i resulta que la pàgina no es carrega, quina sorpresa… Per cert, el meu company d'equip tailandés m'ha dit que a Tailàndia YouTube està prohibit. Afortunadament, a Espanya no tens problemes mentres no et claves amb la família reial.

La carretera en l'estiu

Encara que hui és dimarts, demà és festa i a més estem a l'agost, de manera que quan surts a la carretera es nota les dates en què ens trobem. Per a começar, l'eixida de València és molt més ràpida, i després ja en l'autopista es veuen menys camions i cotxes de professionals. De fet, allò que més destaca són els turismes amb famílies dins. A més del tipus de vehicles i conductors, a l'estiu destaca l'activitat de la Direcció General de Tràfic. En vacances sempre hi ha més accidents i per això la DGT intensifica els controls i la publicitat. Des de fa algun temps els conductors podem llegir missatges en la carretera que, a banda d'informar, supose que tenen com a objectiu que extremem les precaucions al volant. Hui m'he sorprés molt perquè quan he eixit a la carretera, al voltant de les 9:15 del matí, he pogut llegir un missatge semblant a: "Des de l'1 de gener del 2007, 1699 morts". Del que estic segur és de la xifra perquè a la tornada, al voltant de les 18:15, he pogut llegir: "Des de l'1 de gener del 2007, 1710 morts". Si això és veritat, entre el matí i la vesprada, 11 persones han mort en les carreteres espanyoles. En tot cas, més que el nombre de víctimes hui, allò espectacular és el nombre de víctimes total. No sé quanta gent morirà per altres raons, però el que em pareix absurd és que tanta gent muiga a bord d'unes màquines que nosaltres mateix controlem.

No sé com es pot reduir eixa xifra, però se m'ocorre que hem de començar per pensar en com conduïm tots i cada un de nosaltres. Crec que són els xicotets detalls, els hàbits al volant i la nostra educació en la carretera la primera cosa que hem d'examinar. Però és més fàcil confiar cegament que a nosaltres no ens passarà res...

De nou a València

Vaig acabar el post anterior dient que esperava que no ens ploguera durant el cap de setmana a Pequín i finalment va ser així. Encara que no va fer sol (com va dir Rosa Maria Calaf fa uns dies en el telenotícies: "a Pequín sempre fa mal oratge"), no vam tindre cap problema ni en entrenaments ni durant les curses. El dissabte a la vesprada van ser els cronos i, encara que no van anar malament, tampoc va anar tan bé com a m'haguera agradat, ja que la huitena posició em va saber a poc. En qualsevol cas, sempre m'agrada relaxar-me a les vesprades d'abans de les curses i la meua intenció era veure els entrenaments de la F1, però l'equip ens va portar a sopar a un restaurant xinés prou tradicional i no els vaig poder veure. Encara que em vaig perdre la gran polèmica de la temporada, he de reconéixer que vaig disfrutar del sopar.

Així vaig arribar al diumenge, amb moltes ganes de fer un bon parell de curses. La primera no va anar bé, ja que en l'eixida el semàfor es va apagar sorprenentment ràpid i em vaig quedar clavat, la qual cosa em va suposar perdre un parell de posicions. En l'última volta vaig recuperar una i al final vaig acabar nové. Prou decepcionat pel resultat, vaig eixir amb moltes ganes a la segona cursa i les coses van eixir bé: gràcies a una bona eixida, una primera volta molt agressiva i un ritme constant volta rere volta, vaig creuar la meta en quarta posició, el meu millor resultat de la temporada. Però l'anècdota del cap de setmana va arribar quan em van cridar per a pujar al podi en la tercera posició. Em va sorprendre molt i, en efecte, al cap d'uns vint minuts es va aclarir que havia sigut una confusió de l'organització. No em vaig poder emportar la copa, però tinc ganes de tornar a pujar i esta vegada, dur el trofeu en l'equipatge de mà.

En este viatge no vaig tornar el mateix dia de la cursa i, ja siga a Europa o Àsia, les vesprades després d'una bona cursa acostumen a ser molt agradables. La nostra il·lusió per veure la F1 se'n va anar en orri perquè no la retransmetien en directe, però realment ho vaig passar millor sopant amb tot l'equip (enginyers, pilots, mecànics...) ja que mai havia estat en un equip amb tanta gent i tan bon ambient. Realment ho he passat d'allò més bé en la meua primera visita a Pequín.

P.D.: la foto és de després de la cursa, quan els mecànics em van agafar per sorpresa i em van xopar.

Des de Pequín

M’hauria agradat escriure aquest post només arribar a Pequín, però entres unes coses i unes altres, no he trobat fins avui el moment de fer-ho.

Per començar, em va passar una cosa al viatge que pensava que només ocorria en les pel·lícules: just abans de pujar a l’avió, l’hostessas d’Air France ens va indicar que viatjàvem en classe business (o “Espace Affaires”, com en diu la companyia). Però sí nosaltres teníem un bitllet de turista! He de reconéixer que tinguérem molta sort ja que a business es viatja molt millor perquè el menjar és millor, hi ha més espai, et pots gitar… Arribàrem a Pequín més descansats del que pensàvem i quan ens van arreplegar a l’aeroport vaig començar a adonar-me de com són realment les ciutats xineses: gent, gent i més gent.

Des de la meua arribada ací dissabte passat, no he pogut fer molt de turisme però no he pogut rodar tampoc tot el que estava previst per culpa de la pluja. Quasi totes les nits hi ha hagut tronades i, com que el manteniment del circuit és... diguem-ne nul, l’acumulació d’aigua en alguns revolts fa impossible que podem passar-hi amb el fórmula. A pesar de tot això, he aprofitat el poc de temps que hem tingut i volta rere volta m’he anat fent al circuit, que es caracteritza per ser molt curt (2,4 km), estret i ple de bonys, just tot el contrari a allò que tinguérem a la darrera cursa a Malàisia.

Pel que fa a la ciutat de Pequin, he pogut “disfrutar” del caos circulatori, però també d’unes altres coses bones com ara el menjar xinés. Per exemple, la primera nit anàrem a un restaurant amb música en viu i una ballarina amb la seua serp, però vaig disfrutar més anit sopant un autèntic ànec pequinés.

Encara he vist molt poc de Pequín, però allò que m’agradaria ara seria conèixer molta més ciutat, encara que haurà de ser en el pròxim viatge, perquè fins diumenge tenim molt de treball a la pista. En qualsevol cas, allò que si espere és que no ploga ni divendres, ni dissabte per la nit. Creuaré els dits.

N'hi ha moviment

Una de les crítiques més habituals a l'automobilisme de competició és que en un món on cada vegada els recursos energetics pareixen més escassos i per tant més costosos, no té molt de sentit tindre unes màquines que cremen grans quantitats de combustible en distàncies molt curtes. Per descomptat, quan les grans firmes estan desenvolupant prototips "ecològics", sembla una miqueta absurd que, per exemple, en un referent tecnològic com és la F1, s'obliden totalment les tecnologies netes.

Però l'automobilisme esportiu és molt més que la F1 i, afortunadament, en altres categories hi ha alternatives als motors que anomenen de "gasolina". L'exemple de més èxit és l'Audi R10 TDI que ha guanyat les edicions del 2006 i 2007 de les 24 hores de Le Mans. Ara, el grup Wolkswagen, a través de Seat, vol explotar les qualitats dels seus famosos motors turbodièsel. En la pròxima prova del mundial de turismes a Suècia, Yvan Muller i Jordi Gené muntaran motors dièsel en els seus Seat León. Seran els únics de tota la graella, així que ja veurem com els va. Per descomptat, tenen un xicotet handicap ja que els cotxes pesaran un poc més, però si ho fan, és perquè han de confiar en els avantatges del dièsel.

En tot cas, per a mi la notícia més important va ser l'anunci que en 2008 les World Series by Renault utilitzaran bioetanol E85 com a combustible. Serà el primer campionat europeu d'alt nivell que recorrerà a un combustible més net. He dit europeu perquè als Estats Units la IRL, un dels principals campionats de monoplaces, ja utilitza etanol com a combustible. La importància de l'anunci de Renault és simbòlica, ja que no canviarà el món que 26 cotxes de carreres utilitzen un combustible més net, però el canvi d'actitud és el primer pas de cara a continuar treballant en el futur.

Una televisió de primera

Supose que prou gent estarà d'acord amb mi si afirme que alguns dels continguts de Televisió Espanyola demostren una gran falta de gust. Però el problema és que pareix que no sols afecta les gales i concursos, sinó també a altres programes. En aquest cas em referisc a la pobra cobertura que TVE dóna a les World Series by Renault, un dels campionats de monoplaces més importants del món. Estic segur que des de la cadena faran un gran esforç per a cobrir tots els esdeveniments esportius a què acudeixen, però el que he vaig vore ahir en la primera cursa de les World Series a Hongria, va ser massa (i el pitjor és que no és la primera vegada que ho fan). La qüestió és que de 19.00 a 19.40 (segons la web de RTVE) estava programada l'emissió d'eixa competició. Vaig posar la tele i, en efecte, feien la cursa. Ara bé, abans de començar la retransmissió, el presentador d'Estadi 2 -el programa d'esports de La 2- va dir que veuríem un "resum" de la prova. El "resum" en qüestió va consistir en l'emissió de les 4 primeres voltes completes, 10 minuts d'anuncis a continuació i, per a acabar, les tres últimes voltes. Això vol dir que em vaig quedar igual que si no haguera vist la cursa. De manera que em pregunte: tan costós és fer-hi un verdader resum? Crec que bastaria si mostraren les imatges més interessants de la cursa i que el comentarista explicara breument les principals incidències, la qual cosa duraria poc més de 5 minuts i seria molt més atractiu per a l'espectador. Però a vegades pareix que hi ha verdadera voluntat de fer les coses malament.

SUV

Fa poc estava pegant una ullada per blogs de motor i vaig trobar vídeos d'un programa de la BBC d'allò més interessant. El programa en qüestió és Top Gear, i el que fan en ell és provar cotxes especials, fer comparacions curioses, provar la seguretat d'alguns models... i criticar obertament a altres. En aquest cas, el vídeo correspon a una crítica general als SUV (Sport Utility Vehicle), o el que és el mateix: els tot terreny dissenyats per a anar per carretera. En aquest grup entren diversos models: Land Rover Freelander, Nissan X-Trail, Toyota Rav4... i també el BMW X3, que en este cas és la "víctima" de Jeremy Clarkson. Ell és un dels presentadors del programa i un tipus molt "anglés", que es caracteritza per fer comentaris irònics però molt encertats sobre els cotxes que prova. Respecte al X3, estic d'acord amb el que diu -encara que em perd alguna coseta per l'anglés- ja que vaig tindre l'oportunitat de fer 1400 km de passatger en un X3 i reconec que la suspensió és dura, els acabats uns pocs pobres per a ser un BMW i la línia no és allò més encertat del cotxe.

En qualsevol cas, si deixem a banda al BMW i ens centrem en les seues crítiques als SUV, hi estic completament d'acord. En ma casa tenim un Land Rover Freelander V6 de 2001 i, encara que ho hem passat molt bé en excursions al camp, reconec que no és una compra molt racional. En carretera va bé, però no va com un turisme, i en camp... hem hagut de donar la volta unes quantes vegades. Ara que ja no fem eixe tipus de viatges, no té molt de sentit mantindre'l i de fet, el pròxim cotxe serà una compra més racional: un turisme del segment C (Citroen C4, Renault Megane, Ford Focus, etc.), ja que són els que millor combinen bones prestacions i espai amb seguretat i economia.

Comença l'estiu

Hui he fet el meu últim examen de la convocatòria de juny i la veritat és que ha sigut molt llarg. Hem començat a les nou del matí i jo entregava l'última part a les dos i mitja de la vesprada. Hi ha hagut tres descansos, però al final estava realment saturat de Mecànica. No se si aprovaré o no, encara que he de reconéixer que ho veig difícil. En tot cas, allò important era fer-ho, calfar-me un poc el cap i si no aprove, anar a setembre amb una mica de rodatge.

Sempre que acabes un examen -i més si és l'últim- et sents prou relaxat perquè sembla que ja has acabat amb el que havies de fer. Però si em pare a pensar em done compte que no puc relaxar-me molt: en 23 dies vaig a Pequín i en menys de dos mesos són els exàmens de setembre. Però tinc un problema i és que el primer i el tercer cap de setmana de setembre tinc cursa -Shanghai i Cheng Du- així que no estaré a València. Intentaré que em canvien les dates, però no és fàcil, perquè si els he de fer en tornar, l'experiència em demostra que les probabilitats de fracàs són molt elevades.

De manera que tinc un estiu molt intens per davant: curses, assignatures que aprovar i, per descomptat, continuar amb el desenvolupament de Recolza a Pampló. Crec que no m'avorriré en estos dos mesos.

Desde Malàisia II

Hui ha sigut el dia més intens del cap de setmana ja que hem tingut la crono i la primera cursa. Després dels entrenaments d'ahir, no tenia molt clar com anirien les coses hui, perque ahir em va faltar velocitat. De fet, la crono ha anat molt malament perque no he donat una volta realment ràpida i només he classificat en la posició dotze de la graella de sortida.

Abans de la cursa no estava molt tranquil perque no sabia quin podria ser el meu ritme de cursa, però a la hora de la veritat les coses han anat prou bé, he tingut un bon ritme de cursa, he sigut capaç d'avançar posicions i sense cometre erros he creuat la línia de meta en cinquena posició. Estic content perque no s'ha repetit la mala sort de Zhuhai i he aconseguit el meu millor resultat de la temporada. És el millor resultat, però ara per ara estic convençut que d'ací poc el superaré.

Ací pasen de les 10 de la nit i me'n aniré a dormir aviat perque demà ens alcem a les 6.30 del matí ja que la cursa és a les 9.30, de manera que en el proper post espere parlar d'un altre bon resultat.

Desde Malàisia I

Hui ha sigut el meu primer dia sencer a Malàisia i, tot i que ens hem alçat cap a les 11 del matí, Mariano, Maxi (el meu company d'equip de l'Argentina) i jo, hem anat a Kuala Lumpur per a vore les torres Petronas. Fan més de 400 metres d'alçària, però no sé si es perque estan voltades d'edificis o per quina raó, no m'han semblat tan altes. En qualsevol cas, són prou espectaculars. Encara que a mi quasi m'ha sorprés més allò que hi trobes a dins: les tres primeres plantes són un centre comercial on trobes tot el luxe que vullgues. Cartier, Dunhill, Bally, Armani... fins i tot una botiga de Paul Smith!

Després de fer una volta (però sense fer compres), hem agarrat un taxi per a anar al circuit. No hi ha hagut cap problema, però després el taxista no sabia com arribar a l'hotel i ha hagut de parar un parell de voltes a preguntar... finalment hem arribat sense cap problema.

He vist molt poc de Malàisia, però per ara em sembla un país molt diferent, no tant per la llengua o la cultura, sino perque la gent és d'orígens diferents i pots vore persones que semblen de la India, de la Xina, de la península de Malacca (que és la Malàisia continental, ón estic ara)...

Demà dilluns tenim previst conèixer bé el circuit, de manera que ja aniré contant com va tot per ací...

Patiré calor

La meua pròxima cursa és el cap de setmana del 23 i 24 en el circuit malai de Sepang, però, com que començaré a entrenar el dimecres 20 i sempre que puc em deixe un mínim de 48 hores per a descansar del viatge abans de pujar al cotxe -més que res per a adaptar-me a l'horari-, demà agarre l'avió amb destí a Kuala Lumpur. Faré una escala molt llarga en Amsterdan, de manera que aprofitaré per a fer una volta per la ciutat ja que no hi he estat mai.

Estos viatges són llargs i es fan llargs, però en aquesta ocasió tinc moltes ganes d'arribar ja que és la primera vegada que viatge a Malàisia i, després de la mala sort que vaig tindre en la primera cita en Zhuhai, realment tinc ganes que les coses vagen bé en Sepang. No hi ha cap dubte que per a Fernando Alonso eixe és un bon circuit: allà va fer la seua primera pole i el seu primer podi en F1, a més a més és on ha guanyat la seua primera cursa amb McLaren, no estaria malament si a mi se'm donara igual de bé...

Un GP excesiu

A la cursa d'ahir a Canadà quasi es pot dir que hi va haver massa de tot: accidents (un molt fort), molts errors de pilotatge, moltes entrades del safety car a pista, avançaments, canvis d'estratègia, sancions... Una sorpresa darrere d'una altra, però, al meu entendre, el més sorprenent va ser l'error que van cometre tant Felipe Massa com Giancarlo Fisichella: sortir del pit lane amb el semàfor roig. De fet eixe error els va suposar veure la bandera negra i haver de retirar-se de la cursa. Des del punt de vista del pilot, la cursa d'ahir va ser molt dura ja que, a nivell de concentració, els canvis de ritme afecten molt. Eixa és la raó per la qual crec que Massa i Fisichella no van veure el semàfor quan sortien del pits. Estaven tan concentrats a sortir a pista que es van oblidar d'una norma tan bàsica de la competició com és comprovar que el semàfor estiga verd quan surts de pit-lane.

Al meu parer, es tracta d'un error que es pot entendre, però que no es pot permetre. A un nivell com és la F1, quan un pilot comet un error així, allò que demostra és una falta de maduresa i de professionalitat extraordinària. De fet, un pilot com és Kubica, molt fred i molt fort mentalment, no va cometre eixe error perquè es va parar davant del semàfor. És més, crec que Fisichella ho va avançar al veure que es parava, i per a estar segur he buscat el vídeo per tal de veure-ho, però com tot el que hi havia eren vídeos de l'accident de Kubica -que afortunadament està bé-, he decidit posar aquest que he trobat de Sutil. També és espectacular i acaba bé.

Què fàcils són algunes coses si eres ric

Fa un moment he entrat en un blog buscant una imatge del circuit de Sepang, però el que he trobat ha sigut un post d'allò més interessant: en el pròxim Gran Premi d'Anglaterra, l'equip Red Bull de F1 cobrirà els seus monoplaces amb les fotos de tots els aficionats que facen una aportació de 10 lliures per a la fundació Wings for Life. Per la seua forma, es tracta d'una iniciativa totalment nova en la competició -abans ningú havia posat fotos de persones en un fórmula- però que en certa manera es pot relacionar amb iniciatives com Invest in Wilson, Sempredecantu o Recolza a Pampló. En tot cas, allò que es busca és col·laboració col·lectiva que es fa visible per mitjà de la presència -en aquest cas, amb les fotografies; en els altres, amb els noms- de totes les persones que han participat.

Al meu entendre, aquesta iniciativa està molt bé com a campanya de publicitat, però res més. No ens deixem enganyar pels astuts responsables de màrqueting de Red Bull. Si han muntat tot aquest rebombori és per a donar publicitat a la fundació i, sobretot, per a donar publicitat a la seua beguda energètica. Simplement, si considerem totes les despeses que ha d'haver generat aquesta campanya, no crec que puguen cobrir-les amb les 10 lliures d'uns quants milers de persones. A més a més, a Red Bull li sobra els diners, com ha demostrat al comprar dos equips de F1 que es pot dir que es financien en un 100% amb els diners de la beguda energètica.

Per això, crec que aquesta iniciativa és un tant d'hipòcrita. En tot cas, si l'activitat de la fundació és realment efectiva, molt bé per Red Bull, però allò segur és que aquesta campanya per al GP d'Anglaterra sí que és efectiva. A mi no m'agrada i ja han aconseguit que parle d'ella...

Els últims seran els primers

Hi ha països d'Europa que tenen fama de ser prou més ordenats que Espanya. En concret, hi ha ciutats on, segons pareix, la gent fa cua quan espera l'autobús. Supose que eixa cua determinarà després l'orde en què pugen a l'autobús i que, en cas que hi haja una persona major, una embarassada... els deixaran passar els primers. Per descomptat, a mi m'agradaria que ací fóra de la mateixa manera, però és tot el contrari. Per a tornar de la facultat jo agarre el bus en la primera parada de la línia 40 i quan arriba el moment de pujar, em pareix més que estic arribant al primer revolt d'un circuit després de donar l'eixida, que pujant a un autobús. Tots volen arribar el primer i és habitual veure molts avançaments i canvis de posició. Clar que, en la parada de l'autobús no hi ha director de cursa ni comissaris esportius, així que les conductes antiesportives estan més que permeses.

Autòdrom Nacional

Fa uns dies estava fent una ullada a un número de la revista alemanya Auto Motor Und Sport quan em va sorprendre veure una foto d'un Seat León Cupra rodant pel peralt d'un vell circuit. La qüestió és que l'article tractava d'un viatge per Barcelona i rodalia, i en concret, havien pres eixa foto en l'Autòdrom Nacional de Sitges.

Em vaig posar a buscar informació sobre eixe circuit i tot el que he trobat ha sigut gràcies a l'interés d'aficionats a l'automobilisme que, en els seus blogs o en fòrums, fan possible que aquest circuit no caiga en un oblit total. De fet, pareix que a nivell oficial no existira. Però encara es manté en peu i, pel que he vist en les fotos, l'aspecte del circuit és realment espectacular, ja que es tracta d'un òval de dos quilòmetres de longitud amb un peralt de més de 60é d'inclinació. A més, l'abandó ha provocat que hi haja brossa per la pista i que els arbres quasi la invadisquen, cosa que li dóna un aire molt especial.

L'activitat del circuit va ser molt curta, ja que es va construir en 1923, però molt prompte van deixar de competir-hi perquè el traçat es va quedar menut i perquè els promotors van tindre problemes econòmics. Amb el pas dels anys es va abandonar i ara és una propietat privada aprofitada, en part, com a granja avícola.

Per descomptat és una llàstima que una cosa així s'oblide, però ara que sé on està, buscaré el moment per a poder anar-hi i recordar els inicis de l'automobilisme esportiu.

En estos enllaços hi ha informació molt interessant sobre esta "ruïna automobilística":

• Fotos que comparen l'estat original i l'actual.
• Un poquet d'història sobre el circuit.
• Més imatges i informació.
• L'experiència d'una visita al circuit.

Tornar a casa

Fa una miqueta més de set anys que vaig començar a competir i poc més de set anys i mig que em vaig pujar a un kart de competició per primera vegada. Aquell primer contacte va ser en el circuit Marlonkart i allà em vaig preparar per a prendre part en la meua primera cursa i en eixe circuit vaig entrenar durant les quatre temporades de karting que vaig disputar. Podeu imaginar la meua alegria quan vaig cridar Marlon (l'ànima de Marlonkart) per a veure les possibilitats d'organitzar allà un curset de karting i de seguida em van recolzar per a dur-ho endavant.

Despús-ahir, divendres 11 de maig, vam fer la I Jornada de karting Recolza a Pampló. He de reconéixer que, abans de començar, estava un poc nerviós per veure com aniria tot i, perquè en certa manera, era tornar a la que havia sigut la meua casa en els meus primers anys en la competició. Però la veritat és que va anar molt bé i els nervis se'm van anar de seguida: va haver-hi dotze participants, la majoria d'ells gent que ha confiat en Recolza a Pampló i alguns familiars i amics que van vindre amb ells. El més important és que tots ho passàrem bé, a mi em va agradar explicar com conduir un kart i sobretot veure l'interés i la il·lusió de la gent, perquè a tots els va picar el cuquet de la velocitat. Va ser una jornada molt agradable per la companyia i el marc en què es va desenvolupar. Així que començaré a buscar una data per a la II Jornada de karting Recolza a Pampló.

Seguritat absurda

En la pel·lícula La boja història de les galàxies hi ha un moment en què Dark Helmet sol·licita que posen la nau a velocitat absurda i, com el seu nom indica, no serveix de res ja que es veuen sotmesos a tal acceleració que ni tan sols poden aguantar-se de peu. Quan dimarts passat 24 d'abril vaig volar a Hong Kong a través de l'aeroport de London Gatwick, en el moment en què vaig haver de passar el control de seguretat, vaig tindre la sensació que el que m'estava passant era tan absurd com la velocitat de la nau de Dark Helmet.

A la coneguda mesura de la limitació de líquids en l'equipatge de mà (que a qui beneficia és a les companyies aèries i a les empreses de restauració de la zona d'embarcament), en els principals aeroports anglesos es suma una altra norma: una persona només pot portar una bossa d'equipatge de mà d'unes mesures limitades. De manera que quan jo anava tot content a creuar el control amb tres bosses: una per a la documentació i electrònica, una altra per al casc i una altra per al mono, molt amablement em van dir que no podia passar. Però l'absurd de la qüestió és que ens van indicar que si el que portava en tres bosses ho ajuntava en una, no hi hauria problema. Solució: compràrem una bossa playera i una maleta xicoteta, ho distribuirem tot a pressió i el casc ho vaig dur en la mà sense funda. Així vam poder salvar l'obstacle, però la meua pregunta és: quin sentit té aquesta mesura?, per a què serveix?. No li trobe sentit ni utilitat. D'altra banda, a l'anada ens van fer llevar les sabates i passar-les per l'éscaner, mentres que a la tornada, que hi havia moltíssima gent, vaig passar amb les sabates posades. Què passa, que si hi ha molta gent hi ha menys seguretat?. No ho sé, però tinc clar que si puc, volaré per un altre país que no siga Anglaterra.

Desde Zhuhai

Quan escric aquestes línies, aquí a la Xina pasen de les set i mitja de la vesprada. Ja fa una bona estona que no hi ha activitat a la pista, ja que els cronos han sigut a les tres. El dia ha començat molt bé, ja que he fet el quart millor temps en la primera sessió d'entrenaments, però en la segona tanda he muntat pneumàtics nous i he fet un temps més lent. Per als entrenaments cronometrats, esperava que tindria una posada a punt millor, però no ha sigut així i només he pogut ser desé. No és el resultat que tant el meu enginyer com jo esperàvem, pero demà espere que el cotxe estiga perfecte i, si no faig cap errada, crec que podré acabar entre els sis primers. Si es així, en la segan cursa tindré opcions de podi. De qualsevol manera, demà ho veurem...

Shangai no és Pequín (I)

Aprofite una frase d'una cançó molt xula de l'últim disc d'Antònia Font per a començar una sèrie de posts sobre el meu segon viatge a Xina. Dimarts que ve me'n vaig a Londres i d'allí a Hong-Kong, des d'on viatjaré fins a Zhuhai, on entrenaré fins els dies 1 i 2 de maig, quan té lloc la competició pròpiament dita.

Hui volia parlar de blogs sobre Xina. Per moltes raons, els blogs són un punt de trobada de persones d'arreu del món i, en conseqüència, una bona manera de conéixer unes altres realitats. He fet una ullada als blogs de valencians i espanyols a Xina. M'he adonat que, com ara el famós Kirai, els blogs d'europeus que viuen o viatgen sovint a Àsia és un autèntic subgènere, sobretot pel que fa a Japó, però també a Xina.

Podem accedir a molts d'aquests blogs a través de Chinochano, un blog escrit des de Xina amb una quantitat d'informació sobre aquell país extraordinària. El seu blogroll és extensíssim i ens permet fer-nos una idea de la magnitud de blogs dedicats a posar-nos Xina a l'abast de la mà. Per cert, l'autor de Chinochano apareix en una foto amb El Jueves, enmig d'un paratge nevat impressionant. Seguint el seu exemple, m'enduré un número de la revista i em faré una foto a Xina, a veure si me la publiquen!

Entre les pàgines que he visitat, he trobat uns quants valencians, com ara d'una tal Nere, una xica de Picassent que viu a Guangzhou, al carrer on hi ha el sisé edifici més alt del món. També és molt interessant el blog Manologgon, d'un xic de Sant Joan d'Alacant amb una llarga experiència a Xina (i bon gust musical, li agrada Antony and the Johnsons). També valencià i, pel que intuïsc, aficionat del València, és Fernandet, que viu a Chengdu, ciutat a la que també hi ha un circuit i on hi aniré més endavant.

També m'ha cridat l'atenció TodaChina, un portal, més que no un blog, que pretén ser un nexe per a tots els castellanoparlants interessats en el gran país asiàtic. En aquesta web trobem referències al viatge que va fer fa poc la vicepresidenta del govern espanyol a Xina, amb motiu de l'Any d'Espanya a Xina. Tenint en compte que enguany també és l'any de Pampló a Xina, espere que siga una iniciativa que em resulte positiva.

I ara que me'n vaig cap a aquell país, em pregunté si un dels meus viatges coincidiré amb Fernando Sánchez Dragó amb un... pardal (?) a la mà. El que sí que sé és que val la pena llegir l'anàlisi ben personal que hi ha al seu blog sobre Xina a hores d'ara. Entre altres coses, diu que ens deixem de l'anglés i ens afanyem amb el mandarí. Per a la meua tranquilitat, només li he fet cas a mitges: no he abandonat les classes d'anglés que em fa el meu germà, però m'he apuntat a un curs de xinés a la meua escola. Ja veurem si trac algun trellat de les meues converses en xinés!

Ja es Setmana Santa a la DGT

Aquest vídeo és un dels anuncis de la campanya de la DGT per a previndre els accidents en Setmana Santa enguany. Ens podrà agradar més o menys, però el que pareix prou clar és que no ha sorgit molt d'efecte, ja que segons els telenotícies del migdia, les xifres de morts en les carreteres espanyoles (més de 100) mostren que les mesures adoptades (amb el carnet per punts com a "estrella") han fracassat. Però jo em pregunte: algú esperava que amb el carnet per punts s'aconseguiria alguna cosa? Qui paga la campanya de la DGT, realment esperava alguna cosa d'eixos anuncis? Jo no, per descomptat. Per a començar, no se si l'actriu serà espanyola, però canta que està doblada, i si a això li sumem el gest antipàtic i la mirada inquisitiva de la dona... a qui volen convéncer amb una cosa tan poc cridanera? Personalment, crec que s'haurien d'haver estalviat els diners dels anuncis.

Pel que fa al carnet per punts, m'agradaria preguntar-li al director general de la DGT, Pere Navarro, quina és la raó de ser del carnet en qüestió. És clar que l'objectiu és que hi haja menys accidents, però el que jo crec que s'aconseguix amb eixe carnet és que la gent conduïsca amb por a perdre-ho, i al meu entendre, la por és un dels pitjors companys de viatge quan es condueix un cotxe. Està clar que si vas més lentament les conseqüències d'un accident seràn menors, però la qüestió no és com de ràpid es conduïsca, sinó si es fa bé o no. Ja que les probabilitats que hagen accidents és molt pareguda per a una massa de conductors que condueixen lents i malament, que per a conductors que condueixen de pressa i malament. Amb això no vull dir que tot el món conduïsca malament, sinó que en aquest país l'estat no es preocupa que la gent aprenga a conduir, sinó que simplement es valora que es siga capaç de superar un examen. Aquest és un tema de què es pot parlar molt, però en el que una cosa és segura: per molt (o poc) que s'invertisca a millorar les carreteres, per moltes multes que es posen, per més cotxes nous i segurs que es compren, per a reduir notablement la sinistralitat s'ha d'educar i s'ha de formar als conductors. Però eixe és el treball més difícil.

Pilots i més pilots

Fa una estona estava navegant per una web prou curiosa, Driver Database, en la que es pot trobar informació bàsica sobre la carrera esportiva de molts pilots. La web és molt simple, però és prou interessant perquè qualsevol persona pot modificar la informació que hi apareix (per exemple, ahir jo vaig enviar un mail amb tots els meus resultats). Però allò més interessant no és buscar un pilot en concret, sinó pegar una ullada als diferents llistats que hi ha. A mi m'ha sorprés molt el dels 100 pilots que han disputat més carreres, perquè només entrar l'única cosa que he vist han sigut banderes dels Estats Units. En un primer moment he pensat que els nord-americans són els únics que es preocupen d'estar en Driver Database (no cal oblidar que els llistats d'aquesta web es formen amb la seua pròpia base de dades), però quan he començat a veure els noms dels pilots m'he adonat de perquè dels 100 pilots que han disputat més carreres, 98 són nord-americans. Només en els 5 primers: Richard Petty, Terry Labonte, Dale Jarret, Mark Martin i Michael Waltrip, ja trobem grans noms de la Nascar, el campionat de campionats en USA. L'explicació és simple: una temporada de la Nascar són quasi 40 carreres (hi ha competició quasi tots els caps de setmana!), un pilot pot disputar més d'una carrera en un mateix cap de setmana (alguns pilots compaginen la 1a i la 2a divisió de la Nascar) i, si a això sumem que un pilot com Mark Martin porta 26 anys en actiu en la categoria... ixen els comptes. De totes maneres, si en Drivers Database també estiguera actualitzada la informació relativa a alguns xavals que actualment competixen al màxim nivell en karting, crec que podrien competir amb els grans de la Nascar quant a carreres disputades en un any ja que alguns d'aquestos pilots passen més hores en carreres de karts que anant a classe...

Projectes desmesurats

Fa una estona el meun pare estava acabant de sopar amb la tele encesa quan una notícia m'ha cridat l'atenció. En el canal local de València LP Teva han donat rellevància a les declaracions de Bernie Ecclestone en les que ha especulat (com té per costum) sobre el nombre de grans premis a disputar en el futur. La qüestió és que en LP han aprofitat per a parlar del concurs que farà l'Ajuntament de València (o la Generalitat, no ho sé segur) per a triar un disseny del famós circuit urbà. I en aquest canal han informat sobre les propostes de l'enginyeria valenciana CMD: un traçat de més de 5 quilòmetres, un de més de 6... i un altre de més de 10! Sí, més de 10 quilòmetres, és a dir, un traçat de l'estil dels grans circuits on es disputaven els primers GP. La veritat és que la idea és atractiva ja que suposaria tindre un traçat molt diferent del que s'estila últimament en la F1. Però hem de ser realistes i jo li preguntaria als enginyers que han presentat el projecte si s'han plantejat qüestions com ara: quants comissaris farien falta per a cobrir tot el traçat?, quant tardaria una grua a portar un monoplaça des de la corba on s'hauria eixit fins als boxes?, els pilots estaran disposats a donar voltes de més de 2 minuts?. Aquests són només alguns problemes que se m'ocorren, però crec que serien molts més si finalment s'escull un projecte com aquest. Així que l'única cosa que espere és que si al final es fa un circuit de F1 a València, hi haja persones que realment sàpien de carreres treballant en el projecte i que no sols es busque el major rendiment comercial, sinó que es treballe també per fer el millor per a aquest esport. Però lamentablement crec que no serà així...

Grinderman

Grinderman és el nom de la nova banda i el nou disc que han llançat els quatre personatges de la foto: Nick Cave, Warren Ellis, Martyn Cassey i Jim Sclavunos. Parle d'aquest nou grup perquè és una mena de versió reduïda d'un dels meus grups favorits: Nick Cave and The Bad Seeds. De manera que en quant vaig visitar la web del grup i vaig vore aquest nou album, no vaig trigar gaire a anar a la botiga a comprar-ho i una vegada ho he escoltat he de dir que Grinderman no defrauda. Encara que jo no sé res de música, sí que puc dir que el so d'aquest disc recorda el Nick Cave més jove en els seus inicis amb The Bad Seeds. Els fans de Nick Cave estem d'enhorabona!

Resistència a escala 1:32

Ahir vaig participar, junt amb dos amics, Miguel i José Vicente, en la carrera de resistència que organitza Pole Slot València cada any en el cap de setmana anterior a les falles. En este cas la carrera va ser de huit hores de duració i l'organització va ser prou senzilla: el circuit té sis vies en paral·lel, de manera que tots els equips participants han de passar per les sis vies el mateix nombre de vegades. El que es va fer va ser disputar 12 mànegues de 35 minuts cada una, la qual cosa suposava que cada un dels tres pilots de cada equip rodava en dos vies diferents dos vegades al llarg de la carrera.

Les carreres de scalextric sempre són molt entretingudes, però les resistències són especialment interessants perquè intervenen els mateixos factors que en una carrera llarga com les 12 hores de Sebring o les 24 hores de Li Mans: cansanci, parades en boxes, fiabilitat... A mesura que el cotxe de slot roda, va acumulant brutícia i, cada cert temps, cal parar per a netejar els pneumàtics, les trenyelles... A això cal afegir el risc que es trenque algun component de la carrosseria, es perdi una roda, es trenque el xassís... per això cal tindre certa precaució i en la mesura que siga possible evitar els colps forts en les eixides de via i els accelerons bruscos que castiguen el conjunt de transmissió pinyó-corona. Resumint, que fins que no s'acaba el temps, no cal donar per acabada la carrera.

Per al meu equip va ser una resistència prou moguda, ja que en el primer quart vam tindre molts problemes amb la posada al punt del cotxe -encara que no són tan complexos com els cotxes a escala real, els models de slot també requerixen posada al punt- i, després d'una parada per a canviar el reglatge, el comportament del cotxe va canviar radicalment i vam poder tindre un ritme de carrera que ens va portar de l'última posició a la tercera plaça final. No va estar malament, la veritat.

El que vull destacar també de les resistències de slot és que encara que no ho parega, cansen d’allò més. Per escomençar, et passes unes 10 hores en el circuit i la major part del temps de peu. Però el que realment cansa és que mentres tu pilotes el cotxe, ha d’estar plantat en una posició fixa i no soltes les mans del comandament per a res durant la mànega. A més a més, estàs amb molta tensió i no et pots distraure, perquè en quant et desconcentres, t'en vas fora.

Després de passar el dissabte en la carrera i, per a complir amb la meua rutina d'entrenament, el diumenge al matí vaig anar a entrenar al gimnàs i he de reconéixer que encara que els exercicis que vaig fer no feien treballar molt l'avantbraç, ho vaig passar prou malament perquè en quant utilitzava els braços, els avantbraços em cremaven per l'esforç del dia anterior. En tot cas, ja tinc ganes que arribe la resistència de falles 2008...

Recolza al planeta... o a Honda

En els últims mesos diversos mitjans especialitzats van fer córrer el rumor que l'equip Honda de F1 estava planejant per a la temporada 2007 una estratègia de màrqueting totalment revolucionària vinculada al canvi climàtic i les energies “netes”. I una vegada més, el rumor es va confirmar quan ahir Honda va presentar la nova imatge del seu equip i, supose, va deixar a tot el món bocabadat (almenys a mi sí): el seu monoplaça està decorat únicament amb una imatge de la terra, el logo d’Honda i el logo de Bridgestone, a més de la direcció web del projecte: myearthdream.com. Però allò més curiós de tot és quan t'assabentes que part de la idea és que la gent entre en esta web i, per la quantitat de lliures que vullguen, incloguen el seu nom en un píxel del cotxe i a més adopten un compromís ecològic. Per descomptat, els diners de la gent que col·labore no són per a Honda, sinó per a alguna obra benèfica en defensa del medi ambient. Cal dir que esta iniciativa de fer participar a la gent es suma a altres com Recolza a Pampló, la de Jan Lammers en Le Mans o Sempredecantu.

Val, fins ací tot molt bé i molt bonic. Però al meu entendre hi ha una pregunta clau que fer a Honda: realment els preocupa el canvi climàtic, o el que volen és emportar-se un bon tros del pastís que és el negoci que s'està creant al voltant del canvi climàtic? Jo pense que un poc de tot. D'una banda, Honda és un dels pocs fabricants que comercialitzen un automòbil híbrid a Espanya, a més han desenvolupat diversos prototips prou nets i a finals de 2007 començaràn a produir piles solars. D'altra banda, ens trobem que la Federació Europea per al Transport i el Medi Ambient mostra en un estudi que Honda no ha complit amb la seua previsió de reducció d'emissions de CO2 en el període 1997-2005. A més, en F1-live he llegit que Honda, junt amb altres fabricants, es va oposar fa poc als plans de la Comissió Europea per limitar les emissions de carboni.

En tot cas, que cada un faça la seua pròpia valoració, però la meua és la següent: com a estratègia de màrqueting em pareix que ho fan molt bé, però crec que la iniciativa no és prou sincera.

Lost in traslation

En molts aspectes, la meua experiència en Xina ha sigut prou pareguda a la del personatge de Bill Murray en la pel·lícula Lost in Translation, encara que a diferència d'ell jo no he conegut cap xica tan bonica com Scarlett Johansson. Bromes a banda, puc afirmar que la meua experiència en Xina ha sigut molt positiva: no només esportivament, sinó també personalment.

Quan el dissabte 3 el nostre avió s’enlairava des de València cap a París tenia més de vint hores de viatge per davant: una vegada a París, esperàrem quatre hores fins agafar el vol (d'onze hores) a Hong Kong. Era la primera vegada que volava fora d'Europa, i la veritat és que se'm va fer realment llarg. Però el més interessant encara no havia arribat: una vegada a Hong Kong (ja era diumenge), vam agarrar un taxi –un model de Toyota que devia ser de l’any de la picor– que ens va portar a una mena de port-centre comercial en què prenguérem un ferri, amb el qual arribàrem finalment a Zhuhai. Això sí, en Zhuhai ens trobàrem que era impossible canviar d'euros a remembí (el nom popular de la moneda xinesa) i, així i tot ens arriscàrem a agafar un taxi i pagar-li amb dòlars d'Hong Kong –no hi hagué problema.

Una vegada allí, vaig tindre dos dies i mig per a descansar, conéixer el circuit, l'equip, fer el seient… fins que el dimecres vaig eixir a pista. El primer dia va ser d'adaptació, però el dijous vaig rodar molt fort i vaig poder fer el millor temps dels pilots que hi havia provant i em vaig quedar a només dos desenes del millor temps absolut que va fer en eixe circuit el pilot que va guanyar en 2006. L'últim dia va ploure al matí i, encara que el circuit es va assecar més tard, les condicions de la pista feien que el ritme de conducció fóra un segon més lent que el dia anterior. Jo estic molt satisfet amb el meu rendiment en estos entrenaments, però el més important és que li vaig agradar a l'equip i van quedar molt contents amb el desenvolupament dels tests.

De totes maneres, la cosa que més em va sorprendre de l'equip és que semblava la torre de Babel: els mecànics són xinesos, el director i un enginyer són italians, la dona del director és xinesa, però els pilots sí que érem cada un d'un país: al llarg de la setmana va provar un tailandés, dos xinesos, un finlandés, un italià, dos xics de Bahrain, dos japonesos i un espanyol (jo). Encara que dins de l'equip més o menys ens enteníem, en els comerços i en l'hotel quasi tot es solucionava amb senyals. Afortunadament en l'hotel quasi tot estava escrit en anglés, però el que era parlar-lo... no el parlaven molt. De totes maneres gràcies a Aída, la dona del director, podíem entendre'ns. Això sí, anar només és una aventura perquè tot és molt distint: les lletres, el menjar, la llengua, la conducció... El menjar em va agradar molt, ja he aprés a menjar amb palets (com es pot veure en la foto), la gent era amable en general, no entenia a ningú quan parlava, però el que em va impactar va ser la conducció: quin desastre! Cada vegada que anàvem en el microbús de l'hotel o en taxi al circuit era córrer un risc alt: quasi no hi ha semàfors, els vianants no tenen la preferència, el cinturó de seguretat no és obligatori, es pot parlar pel mòbil...

Podria contar moltes coses més d’una setmaneta que he passat en Xina, però com crec que tornaré, ja vos aniré contant.

Ahir a Montolivet, demà a la Xina

Ahir vam presentar Recolza a Pampló a l'associació de veïns de Montolivet, el meu barri. Fa uns mesos m'havien fet una entrevista, que havia aparegut al butlletí de l'associació, i ahir vaig tindre ocasió d'explicar de tu a tu les característiques de la campanya. Va ser un acte senzill i molt agradable, ple d'afecte i complicitats. Si Recolza a Pampló mereix la pena, és per reunions com la d'ahir al carrer Granada. Poder explicar una il·lusió i compartir-la , poder raonar i raonar-la, són algunes de les coses a què aspirava quan vam posar tot això en marxa i trobe que ahir ho vam aconseguir. Per això, des d'ací, el meu agraïment a l'associació i a totes les persones que van vindre i em van donar suport!

I bé, una de les coses que vaig comentar és que demà me'n vaig a la Xina. M'han oferit fer uns entrenaments de la Fórmula Renault Asiàtica i no puc deixar passar una oportunitat així. Eixiré de València a les set del matí, cap a París, on agarraré un vol fins a Hong-Kong. En acabant haurem de creuar a Macao i d'allí anirem fins a Zhuhai, on hi ha el circuit en què faré els entrenaments. Tota una experiència i tot un repte. Encara no sé si finalment disputaré este campionat, però sé que es tracta d'una de les fites més importants de la meua carrera. O, si més no, una de les més emocionants.

No sé si podré actualitzar el blog des de Xina, però intentaré fer-ho i així contar en directe com va l'experiència. En qualsevol cas, vos mantindrem informats per mitjà de www.pamplo.com.

El vídeo de la campanya

Per fi, amb prou de retard, però per fi, hem penjat a YouTube el vídeo promocional de la campanya 'Recolza a Pampló'. Espere que això contribuïsca a difondre més aquest projecte. De moment, vora 350 persones i empreses, entre suports i col·laboracions, han participat en la campanya i diversos mitjans se n'han fet ressò. Mentre intente traure algun trellat del meu futur esportiu -que continua depenent de l'èxit o el fracàs de tota aquesta història-, seguim avant amb els actes de la campanya. El dia 1 de febrer la presentarem a l'Associació de Veïns de Montolivet i a principis de març tenim previst fer una festa i, més avant, un concert. Ja veurem com va tot. Per ara, ací teniu el vídeo. Doneu-lo a conéixer!

La F1 a la porta de casa

No negaré que els circuits urbans sempre m’han agradat, si més no des de la perspectiva d’aficionat a l’automobilisme, ja que com a pilot no he tingut mai ocasió de córrer en cap traçat d’aquesta mena. En molts sentits, el circuit urbà és més espectacular que el circuit convencional, entre altres coses perquè genera un desplaçament: allò que normalment està limitat a uns espais específics envaeix els nostres espais quotidians. Per unes hores, en comptes de veure utilitaris que, suposadament, no passen dels cinquanta quilòmetres, trobem màquines potentíssimes a velocitats vertiginoses. A més a més, aquest canvi d’emplaçament fa que semble (encara que no ha de ser així necessàriament) que el pilot acarona el perill més de prop. Un circuit urbà, en definitiva, accentua alguns trets de l’espectacle de l’automobilisme, sobretot si es troba en zones amb una arquitectura o un paisatge característic, com és el cas de Mònaco (o Mònec, com es deia antigament).

Demà els veïns de València tindran l’ocasió de fer un tast del que seria un circuit urbà a la nostra ciutat. Encara que no para gens lluny de ma casa, jo no hi aniré, perquè estic atrafegat amb els exàmens i la marxa de Recolza a Pampló; a més a més, contràriament al que pensaven algunes persones, la meua condició de pilot no ha fet que em convidaren a l’acte, ni que tinguera informació de primera mà que em permetera saber com seria. Al remat, no tindré més remei que creure’m allò que conten els mitjans de comunicació i els possibles espectadors que conega. I, si bé no serà fins a despús-demà que podrem valorar com ha anat l’experiència, m’atrevisc ara a avançar algunes consideracions.

La presentació de McLaren, com la de qualsevol altre equip, és un esdeveniment important i espectacular i, precisament per les connotacions que té això, pot resultar incòmode i fins a cert punt indecent des de no pocs punts de vista. En aquest sentit, demà tornarem a comprovar que entre l’espectacle automobilístic i els espectadors hi ha una barrera molt més gran del que pensem i que no ajuda gens ni a l’esport, ni als esportistes, ni als aficionats. Així i tot, el món de l’alta competició és com és i moltes de les crítiques que s’han fet a la presentació de demà responen a estratègies polítiques amb perspectives electorals més que no a una crítica de fons al model de ciutat que tenim i, per extensió, a les polítiques de suport a l’esport. Unes polítiques dubtoses, d’altra banda. Respondre a les crítiques dient que València és una ciutat que fa molt per l’esport no és un gran argument. Si bé és de veres que en els últims anys han millorat i proliferat les instal·lacions esportives, encara estem a molta distància del que seria desitjable. Sense anar molt lluny, a Montolivet, el meu barri, no disposem de cap instal·lació d’aquesta classe. Pensar que promovent un acte com el de demà fomentem l’automobilisme és una ingenuïtat o, directament, una mostra de mala fe. De fet, no tinc clar fins a quin punt les autoritats públiques han de promoure una cosa com l’automobilisme. Si més no, no tinc clar que siga bo que el promoguen com ho han fet fins ara. Ni per als pilots ni per als aficionats.

A tot això cal afegir que la iniciativa d’un circuit urbà a València desvirtua un projecte de l’envergadura del circuit Ricardo Tormo. Com ha manifestat Fernando Alonso mateix, és el circuit el lloc idoni per a la cel·lebració d’un gran premi, encara que potser caldria adaptar algunes infraestructures. A més, ara com ara no hi ha cap país amb dos grans premis de F1 i no sé si convertir-nos en l’excepció seria una bona idea. A més, la llista de països que pretenen tindre un nou gran premi és llarga i competitiva.

Al mateix temps, la idea del circuit urbà i, per tant, l’acte de demà, desvirtua el projecte de la Ciutat de les Ciències. Un focus de divulgació científica no és important pel que se’n fa fora, sinó pel que es fa dins i, sobretot, pel profit social i humà d’aquesta tasca. En canvi, cada vegada més –amb l’excepció, potser, de l’Oceanogràfic– la Ciutat de les Ciències és un mostrador que serveix indistintament per a acollir la visita de un papa o una exhibició automobilística, fins al punt que sembla més important l’escenari que no allò que s’hi escenifica.

Al remat, les comparacions entre Mònaco i València que comencen a circular en la premsa, revelen que el model de ciutat que estem construint és discutible i ni tan sols ho discuteixen les notícies aparegudes fa poc. En realitat, no crec que un circuit urbà siga roín en ell mateix, sinó que veig que València no necessita una iniciativa així. Mònaco és una ciutat espectacle, en un estat peculiar que té una població un poc inferior a Burjassot, però amb una renda per càpita elevadíssima. València, en canvi, és el centre d’una àrea metropolitana molt important, amb més d’un milió d’habitants i amb reptes estratègics greus. La F1 no és un esdeveniment que haja de passar pels nostres carrers. El circuit Ricardo Tormo és el seu lloc natural. Als carrers de València els calen altres coses. Són eixes altres coses les que no “han de passar de llarg” d’aquesta ciutat.

Per cert, qui s’enrecorda de Hamilton...?