Cabecera blog

dissabte, de novembre 25, 2006

El valor de la derrota

Fa uns dies em vaig posar a mirar la revista que donen els diumenges amb el diari Las Provincias i em vaig trobar amb el títol d'una columna que em va paréixer interessant: ‘Patriotisme i esport', escrita per Juan Manuel de Prada. Habitualment els articles d'opinió dels col·laboradors de revistes i diaris m'avorreixen, però en aquest cas em va semblar que valdria la pena dedicar-ne uns minuts a llegirla.

La veritat és que desconfiava un poc de l'article, perquè per descomptat el seu autor no pareix un gran aficionat a l'esport, així que esperava trobar una crítica prou dura a l'esport en general. He de reconéixer que de Prada és crític, però em pareix que en aquest cas ho és d'una manera prou encertada, encara que li discutiria algunes de les coses que diu. Bàsicament, toca quatre temes: l'afinitat amb els esportistes del teu país, l'interés exagerat per un esport quan destaca algun esportista del país, la discussió sobre si automobilisme és o no un esport i, finalment, el comportament d'Alonso com a personatge públic. Els dos primers temes són molt importants per a l'esport i el tercer és fonamental per a l'automobilisme, així que se'n podria parlar molt.

Però ara m'agradaria comentar una cosa que diu de Prada i que crec que és molt interessant: ‘la grandesa d'un esportista no es mesura tan sols per la magnitud dels seus triomfs, sinó també (i sobretot) per la seua grandesa en la derrota, per la seua magnanimitat davant de l'adversari...'. Supose que tots estem d'acord en una cosa evident: si hi ha un guanyador, és perquè un altre és el perdedor. En l'esport la figura del guanyador pareix la més important, però la seua importància es valora per la derrota de la resta de participants. I és en això que Juan Manuel De Prada té raó: el que fa més gran a un guanyador no és la victòria en si mateixa, sinó com aconseguix eixa victòria. I alhora, com més gran és el valor de la victòria, també ho és el de la derrota. Però per desgràcia, amb massa freqüència molts esportistes, espectadors i periodistes obliden una cosa tan important com açò. Un exemple pràctic i recent per a il·lustrar aquesta idea és el següent: molta gent recordarà el títol de Fernando Alonso en 2006 per haver sigut l'any en què va guanyar a Michael Schumacher, però possiblement més gent recordarà amb admiració que 2006 va ser l'any en què Schumacher va perdre el seu vuité títol un vuit d'octubre en el circuit japonés de Suzuka.

Encara que tant Schumacher com Alonso han fet moltes coses que no es corresponen amb el comportament de l'esportista ideal, no em cap el menor dubte que Schumacher ha sigut un gran pilot i un dels més grans de l'esport, i tampoc dubte que Alonso també ho és i, allò que és més important, encara ho serà més en el futur.

dijous, de novembre 02, 2006

La meua primera competició europea


El cap de setmana passat vaig participar en l'última prova de la Formula Renault Eurocup. Era una carrera que no teníem previst fer, però la setmana anterior a la cita de València, Mariano Molina, el mànager del meu equip, em va comentar la possibilitat de participar-hi. Des del primer moment em va fer il·lusió la idea, no només pel fet de fer una carrera més, sinó per tractar-se de l'Eurocup. D'entrada, el monoplaça és prou diferent del F3, ja que té uns 20 CV menys de potència i sobretot s’agarra molt menys; però el més atractiu de la categoria és l'extrema igualtat que hi ha en la pista, ja que solen haver-hi uns vint pilots en una diferència de temps d'un segon. Finalment, em feia molta il·lusió participar per primera vegada en la meua carrera esportiva en una competició europea, ja que fins al moment tots els campionats que havia disputat eren nacionals o regionals.

Així, el dijous 26 vaig eixir cap a
Montmeló tan bon punt vaig acabar una pràctica de matemàtiques que tenia de 10 a 12. En arribar al circuit vaig tindre prou faena: fer una volta caminant al traçat, estudiar la telemetria, fer lel seient (ja vos contaré com es fan els seients)... Divendres de matí teníem només dos sessions d'entrenaments de mitja hora cada una, però se'm va quedar en tan sols mitja ja que vam perdre quasi tota la primera sessió per un problema en el circuit de refrigeració del motor. Entre unes coses i unes altres, vaig arribar als cronos amb molt pocs quilòmetres i, com era previsible, el meu company d'equip Aleix Alcaraz i jo ocupàrem l'última fila en l'eixida. Vaig arrancar bé, però volta rere volta em va resultar cada vegada més difícil conduir el cotxe, fins que vaig decidir retirar-me’n: havia arribat un punt que em resultava pràcticament inconduïble. Per al diumenge vaig treballar molt amb el meu enginyer, Alex, per a corregir els problemes amb el cotxe i adaptar el meu pilotatge al Formula Renault. El treball va donar els seus fruits i la cursa va anar molt bé, atés que la vaig acabar i a més vaig millorar el meu rendiment volta rere volta.

Quan vaig tornar a València hi havia algunes coses de què estava molt segur: el Formula Renault és un cotxe difícil de portar al límit, l'Eurocup és una campionat dur i, a nivell més personal, participar en un campionat internacional té un no sé què especial. Ara bé, hi havia una altra cosa de la qual no estava tan segur:
en quin campionat deu ser millor participar en 2007, ¿Eurocup o F3?