Lost in traslation

En molts aspectes, la meua experiència en Xina ha sigut prou pareguda a la del personatge de Bill Murray en la pel·lícula Lost in Translation, encara que a diferència d'ell jo no he conegut cap xica tan bonica com Scarlett Johansson. Bromes a banda, puc afirmar que la meua experiència en Xina ha sigut molt positiva: no només esportivament, sinó també personalment.

Quan el dissabte 3 el nostre avió s’enlairava des de València cap a París tenia més de vint hores de viatge per davant: una vegada a París, esperàrem quatre hores fins agafar el vol (d'onze hores) a Hong Kong. Era la primera vegada que volava fora d'Europa, i la veritat és que se'm va fer realment llarg. Però el més interessant encara no havia arribat: una vegada a Hong Kong (ja era diumenge), vam agarrar un taxi –un model de Toyota que devia ser de l’any de la picor– que ens va portar a una mena de port-centre comercial en què prenguérem un ferri, amb el qual arribàrem finalment a Zhuhai. Això sí, en Zhuhai ens trobàrem que era impossible canviar d'euros a remembí (el nom popular de la moneda xinesa) i, així i tot ens arriscàrem a agafar un taxi i pagar-li amb dòlars d'Hong Kong –no hi hagué problema.

Una vegada allí, vaig tindre dos dies i mig per a descansar, conéixer el circuit, l'equip, fer el seient… fins que el dimecres vaig eixir a pista. El primer dia va ser d'adaptació, però el dijous vaig rodar molt fort i vaig poder fer el millor temps dels pilots que hi havia provant i em vaig quedar a només dos desenes del millor temps absolut que va fer en eixe circuit el pilot que va guanyar en 2006. L'últim dia va ploure al matí i, encara que el circuit es va assecar més tard, les condicions de la pista feien que el ritme de conducció fóra un segon més lent que el dia anterior. Jo estic molt satisfet amb el meu rendiment en estos entrenaments, però el més important és que li vaig agradar a l'equip i van quedar molt contents amb el desenvolupament dels tests.

De totes maneres, la cosa que més em va sorprendre de l'equip és que semblava la torre de Babel: els mecànics són xinesos, el director i un enginyer són italians, la dona del director és xinesa, però els pilots sí que érem cada un d'un país: al llarg de la setmana va provar un tailandés, dos xinesos, un finlandés, un italià, dos xics de Bahrain, dos japonesos i un espanyol (jo). Encara que dins de l'equip més o menys ens enteníem, en els comerços i en l'hotel quasi tot es solucionava amb senyals. Afortunadament en l'hotel quasi tot estava escrit en anglés, però el que era parlar-lo... no el parlaven molt. De totes maneres gràcies a Aída, la dona del director, podíem entendre'ns. Això sí, anar només és una aventura perquè tot és molt distint: les lletres, el menjar, la llengua, la conducció... El menjar em va agradar molt, ja he aprés a menjar amb palets (com es pot veure en la foto), la gent era amable en general, no entenia a ningú quan parlava, però el que em va impactar va ser la conducció: quin desastre! Cada vegada que anàvem en el microbús de l'hotel o en taxi al circuit era córrer un risc alt: quasi no hi ha semàfors, els vianants no tenen la preferència, el cinturó de seguretat no és obligatori, es pot parlar pel mòbil...

Podria contar moltes coses més d’una setmaneta que he passat en Xina, però com crec que tornaré, ja vos aniré contant.