Des de Pequín

M’hauria agradat escriure aquest post només arribar a Pequín, però entres unes coses i unes altres, no he trobat fins avui el moment de fer-ho.

Per començar, em va passar una cosa al viatge que pensava que només ocorria en les pel·lícules: just abans de pujar a l’avió, l’hostessas d’Air France ens va indicar que viatjàvem en classe business (o “Espace Affaires”, com en diu la companyia). Però sí nosaltres teníem un bitllet de turista! He de reconéixer que tinguérem molta sort ja que a business es viatja molt millor perquè el menjar és millor, hi ha més espai, et pots gitar… Arribàrem a Pequín més descansats del que pensàvem i quan ens van arreplegar a l’aeroport vaig començar a adonar-me de com són realment les ciutats xineses: gent, gent i més gent.

Des de la meua arribada ací dissabte passat, no he pogut fer molt de turisme però no he pogut rodar tampoc tot el que estava previst per culpa de la pluja. Quasi totes les nits hi ha hagut tronades i, com que el manteniment del circuit és... diguem-ne nul, l’acumulació d’aigua en alguns revolts fa impossible que podem passar-hi amb el fórmula. A pesar de tot això, he aprofitat el poc de temps que hem tingut i volta rere volta m’he anat fent al circuit, que es caracteritza per ser molt curt (2,4 km), estret i ple de bonys, just tot el contrari a allò que tinguérem a la darrera cursa a Malàisia.

Pel que fa a la ciutat de Pequin, he pogut “disfrutar” del caos circulatori, però també d’unes altres coses bones com ara el menjar xinés. Per exemple, la primera nit anàrem a un restaurant amb música en viu i una ballarina amb la seua serp, però vaig disfrutar més anit sopant un autèntic ànec pequinés.

Encara he vist molt poc de Pequín, però allò que m’agradaria ara seria conèixer molta més ciutat, encara que haurà de ser en el pròxim viatge, perquè fins diumenge tenim molt de treball a la pista. En qualsevol cas, allò que si espere és que no ploga ni divendres, ni dissabte per la nit. Creuaré els dits.